dimarts, 14 de juliol del 2015

Balanç del govern de CiU en cultura: la dissonància cognitiva


Leon Festinger va postular la teoria de la dissonància cognitiva, segons aquesta teoria quan tenim pensaments contraposats o contradictoris entre ells ens produeix un malestar psicològic i per evitar-ho posem en funcionament mecanismes per a fer-nos tornar a la coherència i resoldre les nostres pròpies discrepàncies.  Per exemple: gastem molts diners en una tarda en un centre comercial trencant els nostres esquemes de plans d'estalvi i això ens fa sentir malament. Per evitar aquesta situació podem pensar "només es viu un cop" o "realment necessitava canviar de vestuari" i retornem a la tranquil·litat. Pot ser que això expliqui la distància entre el discurs i la pràctica al Departament de cultura? És per això que hem vist al Conseller Mascarell anunciar grans actuacions que queden en res, o dir una cosa i la contrària en poc temps?

Aquest és un text llarg, amb molts links, per entretenir-s'hi una estona, però que pot ajudar a fer-nos una idea de com ha governat CiU, i Mascarell els darrers anys. 

Evidentment, aquest és un balanç crític, donat que es realitza des d’una posició ideològica de partida en la forma d’entendre la política cultural, molt llunyana a la dels responsables polítics actuals del Departament.Vull ser honest en això i aclarir des d'on analitzo.  

També cal dir, que el balanç és polític i que no és un atac als professionals del Departament de Cultura sinó a les línies polítiques dissenyades pels seus responsables. 

També vull assenyalar que s'han produït bones pràctiques en aquests anys, com l’any de les Biblioteques o l’ampliació del programa ApropaCultura, entre d’altres actuacions. Està clar que no tot s’ha fet malament, ni de lluny, però vull remarcar que el Departament ha estat poc actiu, amb molts anuncis i poca acció, i que l’orientació de la poca acció ha estat cap a afavorir models que parteixen d’una concepció mercantilista de la cultura.  

1.     Introducció: LA CULTURA, SOTA ELS EFECTES D’UNA TRIPLE CRISI

La cultura ha patit aquests darrers anys una triple crisi: en primer lloc, la crisi econòmica i els seus efectes; en segon lloc, la crisi que ha provocat les polítiques de la dreta a nivell estatal i a Catalunya; i en tercer lloc, la provocada per la caducitat dels formats dels productes culturals derivat de l’extensió de la digitalització de continguts i els nous models de consum.

Pel que fa a la crisi econòmica cal assenyalar que en un país com Catalunya, on els nivells d’accés a la cultura ja eren inferiors a les mitjanes europees, la desigualtat d’accés a la cultura ha crescut. Algunes dades al respecte:
-     S’ha produït una reducció de la despesa de les llars catalanes en oci i cultura, un 32% menys del 2007 al 2013.
-    Aproximadament la meitat dels enquestats a l’Òmnibus de la Generalitat de Catalunya, Onades I - II, 2014, en concret un 56,5 %, ha reduït la despesa en productes i serveis culturals
-    El cinema ha passat de 22’6 milions d’espectadors el 2009 a 16,3 milions el 2013 (hi ha afectació clara de digitalització)
-   La recaptació en arts escèniques ha passat de 68,2 milions el 2009 a 54,9 2013 (no s’ha perdut tant públic com facturació, dificultant la sostenibilitat de produccions i sales ) 
-    Segons la SGAE s’ha passat de 5,3 milions d’espectadors a concerts de música popular l’any 2010 a 4,1 el 2013

Aquesta situació, on es barregen efectes de la crisi i altres aspectes vinculats a nous models de consum cultural, enlloc de ser compensada per actuacions de les administracions, s’ha accentuat per les decisions polítiques com ara: 
-     L’augment de l’IVA cultural, que ha enfonsat empreses culturals i dificultat encara més l’accés de la cultura a la ciutadania.
-       La reforma laboral que ha ajudat a precaritzar encara més un sector de la cultura que ja partia d’una situació de major precarietat en relació a altres sectors.
-       La reducció dràstica dels pressupostos públics en cultura a Catalunya, en tots els nivells de govern. De 2010 a 2015 reducció d’un 36% pressupost del Departament
-      La reducció de la despesa pública en cultura, comptant totes les administracions s’ha reduït un 34,3% de 2010 a 2013

Altres factors a tenir en compte en aquest context:
-     La reducció del patrocini i el mecenatge a les iniciatives culturals (sense una llei que els promogui)
-         La desaparició de bona part de les obres socials d’entitats financeres. Segons el CoNCA la desaparició de les caixes d’estalvis ha significat una reducció del 50% del finançament procedent d’aquestes entitats per a projectes culturals.

La reducció de demanda, el context de crisi, les dificultats de la industria per adaptar-se al nou context i la inacció política, dibuixen avui un sector cultural amb molta menys musculatura de la que tenia (dades de les estadístiques culturals de la Generalitat): 

-          El Valor afegit brut de les indústries de la cultura i de la creació a Catalunya s’ha reduït un 30,5% de 2008 a 2012
-          S’ha passat de 132.000 treballadors en cultura a Catalunya el 2008 a 103.332 el 2012
-     El sector editorial ha passat de 5.389 treballadors 2010 a 4.151 el 2013 i de 83 empreses editorials el 2010 a 67 el 2013
-          S’ha passat de les 185 galeries d’art que hi havia el 2008 a 144 el 2013
-          L’any 2010 hi havia 208 companyies d’arts escèniques, l’any 2013, 166.
-      De 96 llargmetratges produïts o coproduïts per productores catalanes el 2010 s’ha passat a 74 el 2013
-          De 839.383 sessions cinema el 2008 a 770.206 el 2013

Però més enllà de la industria, la situació dels treballadors de la cultura s’ha precaritzat encara més. Segons una enquesta realitzada pel CoNCA, al llarg del tercer trimestre de l’any 2013, que va ser completada per 1.164 artistes, creadors i professionals del món de la cultura i de les arts, només un 39% dels creadors, artistes i treballadors d’oficis connexos declaren viure exclusivament de la seva activitat cultural, mentre que la resta han de compaginar-la amb altres activitats laborals, majoritàriament en l’ensenyament. A més, només la meitat dels treballadors culturals amb dedicació exclusiva tenen uns ingressos bruts anuals superiors als 12.000 euros i només el 13% en percep més de 25.000 bruts anuals.

La cultura, que ja encarava la crisi en una posició de debilitat, ha patit una situació d’emergència en els últims anys, i enlloc de trobar a l’administració del seu costat, l’ha trobat al davant, dificultant encara més el desenvolupament de tres eixos que defenso que són fonamentals:
1.     La garantia d’accés a la cultura: menys oferta, menys accessible i menys programes específics per a fomentar l’accés a la cultura
2.     La creativitat: la creativitat no es perd, el que es perd són els circuits i les iniciatives públiques i privades que donen recorregut a la creativitat.
3.     Un model de governança cultural participatiu. La crisi ha desarticulat en bona mesura al sector i les decisions polítiques han jugat en contra a la seva articulació. Avui tenim un sector cultural més segmentat i més enfrontat amb l’administració.

  1. Balanç de l’acció del govern de CIU: NO ES POT VENDRE FUM SEMPRE

Si hi ha algun concepte que pot descriure el govern de CiU en l’àmbit de la cultura aquest és el de la dissonància cognitiva: mentre per una banda el conseller ofereix grans discursos sobre la importància i centralitat de la cultura, l’acció de govern apunta cap al contrari.

Un repàs als anuncis i actuacions del govern d’aquests anys ens porta a poder-ho afirmar:

  • El pressupost de cultura ha estat dels més damnificats per les retallades de CiU. Els primers pressupostos de CiU plantejaven les retallades com a inevitables, però eren percentualment més importants en cultura que en altres àrees. Així, l’evolució pressupost destinat a cultura de la Generalitat (milions d’euros) mostra la importància que s’ha donat a la política cultural els darrers anys:
2010
2011
2012
2013
2014
2015
378.16
325.98
283.32
241.73
225.7
241.7

Al costat d’aquesta realitat es detecta un cert cofoisme del Conseller en la presentació dels pressupostos de 2014, en els que s’anuncia un increment del 4% que no és cert (aquí) i en la presentació dels pressupostos de 2015 (aquí) on també s’anuncien augments, que si s’analitzen, pràcticament equivalen exclusivament a la recuperació de la paga als treballadors públics.

  • Les lleis òmnibus. Per començar, el Conseller inicia la seva segona etapa (ara amb govern de CiU) enfrontat al sector i incomplint promeses:

Cal recordar que les primeres lleis òmnibus del govern de CiU, van suposar un gran rebuig per part del sector de la cultura i la dimissió de tots els membres del CoNCA excepte d’una component. Amb aquestes lleis :
o        Es redueix el paper del CoNCA i de la Institució de les Lletres Catalanes
o        L’ICIC es transforma en l’ICEC i es produeix una assimilació entre creació i activitat econòmica
La gran queixa del sector en aquell moment és que el Conseller tira pel dret i es desdiu de les seves pròpies declaracions i de les converses mantingudes amb el sector.

  • Les lleis d’acompanyament del pressupost: la clàusula de les subvencions.
En les lleis d’acompanyament dels pressupostos (Llei 2/2014, del 27 de gener, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic) s’han incorporat mesures que han afectat al sector. És remarcable el fet que obliguen a un canvi en les convocatòries de subvencions on s’introdueix la clàusula “es pot reduir de forma parcial o total la quantia de la subvenció, abans que no es dicti la resolució definitiva, com a conseqüència de les restriccions que derivin del compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.”

Aquest fet suposa una gran inseguretat en els projectes culturals que depenen de la subvenció per al seu finançament. Això provoca rebuig per part del sector.

  • L’Acord Nacional per la Cultura. Des de la primera legislatura, el Conseller anuncia la necessitat d’assolir un Acord Nacional per la cultura. De fet, al final d’aquella legislatura, sense disposar d’acord i aprovació per part dels grups anuncia precipitadament que ja hi ha acord. Evidentment, no era cert i en el seu segon mandat anuncia nous treballs per assolir l’acord. Per tant, hi ha hagut dos intents i s’han destinat recursos a aquesta frustrada idea. De fet, com s’ha demostrat, es fa difícil que un govern que retalla a la cultura pugui assolir aquest marc de consens del qual ha exclòs al propi sector.  

  • Els Plans Estratègics inicialment es van vendre com el gran instrument per a les polítiques de caire sectorial. S’han vinculat i desvinculat de l’Acord Nacional segons ha convingut. En el primer mandat es va anunciar l’elaboració del Pla Estratègic de la Cultura 2011- 2021. Tampoc s’ha desenvolupat com estava previst. És cert que es van iniciar els treballs i uns debats en el que es va anomenar reflexions crítiques, però finalment allò ha quedat en molts pocs avenços. Existeixen alguns plans sectorials, però que tampoc han satisfet als sectors.
  •  Pla de Mesures Urgents. En la primera compareixença a la Comissió de Cultura de la segona legislatura amb govern de CiU el Conseller Mascarell anuncia un Pla de Mesures Urgents per fer front a la situació en que es troba el sector de la cultura derivat de la crisi econòmica. No era un pla, era novament un anunci sense una planificació veritable i avaluable. No se n’ha sabut res més. Més fum.

  • El repartiment de cartes entre Ajuntament – Generalitat
Una altra dinàmica que ha caracteritzat l’acció de govern és que davant la manca de recursos, ha existit una mena de repartiment de responsabilitats i finançament amb l’Ajuntament de Barcelona. D’aquesta forma, l’Ajuntament ha assolit més pes en projectes de caràcter nacional. Aquest fet no és negatiu en si mateix, però permet comprovar com mentre es parla de la construcció d’estructures d’estat, la principal administració pública de tot el país s’enretira d’assegurar la dimensió nacional de bona part dels grans projectes.

L’acord entre Mascarell i Ciurana es ven com una reacció a la manca de recursos provinents del Ministerio de Cultura, però si bé això és cert, la lectura política que cal fer és que també hi ha una reducció de les aportacions de la Generalitat i és l’Ajuntament que les assumeix.

L’adequació dels Consorcis a la LRSAL, que provoca la necessitat de definir una dependència orgànica d’aquests, ens porta a un increment de pes de la dimensió local en relació a la nacional:

En la mateixa línia del repartiment de papers o de paper substitutiu de l’Ajuntament en relació a la Generalitat es pot interpretar la Incorporació de l’Ajuntament a l’Institut Ramon Llull
  •  · La participació
El govern que deixa el CoNCA en la seva mínima expressió és el mateix que després anuncia amb orgull la creació de nous organismes de participació buits de contingut i amb cap capacitat de decisió.

A pocs mesos d’acabar el mandat, el Departament crea dos organismes de participació, que amb prou feines tenen temps de constituir-se. Al febrer de 2015 el Departament constitueix el Consell de l'Associacionisme que pren el relleu de l’antic Consell de la Cultura Popular i Tradicional i té com a objectiu elaborar estudis, informes i dictàmens sobre els seus àmbits, dins la seva tasca de prestar assessorament tècnic al Departament pel que fa al foment i la protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural.

L’altre consell és el Consell social de la cultura creat al novembre de 2014 i constituït al març del 2015. També un gran anunci d’un consell de caràcter consultiu amb objectius molt poc definits.

  • Finançament de la cultura: el Departament i més enllà del Departament  
 Segons el CoNCA en l’informe de 2014 el retard en el pagament de les ajudes públiques ha afeblit el sector: al juliol de 2014 restava pendent de pagar el 50% de les subvencions concedides l’any 2013, una situació que s’agreuja pel conseqüent retard en el pagament de les que s’han concedit l’any 2014. Les mesures preses amb préstecs d’entitats financeres no ha estat eficaç.

I.. com que aquí no hi ha diners... anuncien que arribaran d’Europa, o dels privats...

Un gran anunci de Mascarell: amb el programa Europa Creativa Catalunya pot obtenir 34 milions d’euros. Aquesta barreja que fa Mascarell dels seus serveis i recursos i de la gran promesa de l’arribada de molts milions d’Europa és propaganda. És cert que el programa és una oportunitat, però no es pot vendre com una pluja de milions com va fer el Conseller. Encara no hi ha un balanç de en què han quedat aquells 34 milions.

Un altre gran anunci dels de Mascarell fou la creació del la Fundació Catalunya Cultura una fundació constituïda a l’octubre de 2014 i de la qual encara no se’n pot fer un balanç d’actuació. El que sí s’ha conegut és que ha posat en marxa la Llotja de projectes una idea de Mascarell de l’any 2013 que ara es recupera. La col·laboració públic-privat s’ha d’entendre com a quelcom positiu, però cal apuntar un risc: que es tendeixi a prioritzar el criteri privat davant del públic.

Si bé en termes generals de política cultural el Conseller Mascarell ens ha acostumat als grans anuncis i a la frustració de les expectatives en les polítiques sectorials es pot fer un balanç similar (per aprofundir és recomanable la lectura de l’Estat de la Cultura i de les Arts 2014 del CoNCA). Els anuncis de les grans accions i estratègies del govern, una darrera l’altra, s’han anat incomplint. Això és vendre fum:

  • El cinema: les grans promeses que no acaben d’arribar.
En l’àmbit de l’audiovisual, des d’un punt de vista legislatiu, hi ha dos grans fronts que han centrat el debat els últims anys: la llei del cinema i la taxa a les operadores de telefonia mòbil i Internet per a finançar-lo.

Sobre la llei del cinema tres consideracions prèvies: en primer lloc, va nàixer centrada en l’article 18, que feia referència a la presència del català, en segon lloc, tot i que va ser àmpliament recolzada eren evidents les dificultats per al seu desenvolupament, i finalment, tot allò que anava més enllà de l’article 18 no s’ha desenvolupat.

El Conseller inicia mandat dient que cal repensar la llei i per això al setembre de 2011 anuncia un acord amb empresaris del cinema per incrementar la presència del català a les sales. Al cap d’un any presenta uns resultats especificant que s’han multiplicat per sis els espectadors de cinema en català, però cal anar a la lletra petita per veure que la quota de cinema doblat en català es queda en un 3,41%, molt lluny del 50% que marca com a horitzó la llei.

Al juny del 2012 Mascarell torna a parlar de l’adaptació de la Llei del cinema però no és fins l’abril de 2014 que el govern aprova el projecte de llei de modificació de la llei del cinema que a hores d’ara encara està en debat al Parlament.

Però si alguna acció ha generat expectativa és l’anunci del govern, el 24 de gener de 2014, després de mesos treballant amb el sector, de promoure un impost a operadores de telefonia mòbil (una idea que prové de PROA, però que el govern s’ha afanyat a explicar que és pròpia). Sembla que en aquest tema el Conseller troba un gran marc publicitari i predica les bonances sempre que pot. L’aprovació del projecte llei i l’inici tramitació arriben al juliol de 2014, generant grans expectatives, tot i que des de les operadores i des de l’Etat ja arriben notícies de possibles impugnacions. L’aprovació al Parlament es produeix al novembre del 2014 i en poc temps l’Estat reacciona. Això dóna peu a un comunicat del govern, que després d’haver deixat la partida pressupostària de suport a la producció en mínims històrics, apareix com el gran defensor del sector. S’inicia llavors un procés de negociació amb tots els implicats, i es convoquen reunions amb els grups parlamentaris. Finalment s’ha aprovat el decret final que regula la taxa, i l’escenari obert encara és incert.

  • El Pla Nacional de Lectura i biblioteques
 Al desembre de 2012 el Conseller Mascarell anuncia el Pla Nacional de Lectura (2012-2016) amb l’objectiu d’arribar a mitjanes d’hàbit lector assimilables a la mitjana europea. Tot i que no ha finalitzat, no s’ha sabut massa cosa més d’aquest instrument. Hagués estat interessant obtenir un balanç anual o biennal de com avancen cadascun dels objectius proposats. Sense indicadors de seguiment  els plans queden en grans anuncis.

També pel que fa a la lectura, cal dir que les biblioteques han seguit fent una feina ingent, i s’han obert noves infraestructures arreu del país, a ritme inferior però constant. També s’ha elaborat un nou mapa de lectura pública que actualitza l’anterior però que incorpora un element nou: a partir d’ara es consideren com adequades les biblioteques que tenen com a mínim un 50% de la superfície aconsellable en la seva tipologia, fet que provoca que moltes biblioteques que fins ara es consideraven no adequades passin a ser-ho per un canvi de criteri.
  •  Política patrimonial del Pla de Museus a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Al març de 2012 s’anuncia un important Pla de Museus que estructuraria el sistema museístic català. L’intent de posar ordre i construir un sistema semblava interressant, però es va quedar en això. El Pla de Museus va néixer sense pressupost i, per tant, sense capacitat per a fer-se efectiu. Allò que podia ser un bon plantejament va quedar en una nova declaració d’intencions.

Però si en alguna cosa s’ha centrat la política patrimonial dels últims anys ha estat en la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni cultural. El juny del 2013 el Govern aprova els estatuts de l’agència del patrimoni cultural i al març de 2014 entra en funcionament. Aquest ha estat el gran instrument de la política patrimonial i el que ha marcat la seva orientació és: més diners i més visites. En el seu balanç del 2014 allò que es destaca és precisament les xifres de visitants i les dades econòmiques, amb una tendència clara a la mercantilització de la política patrimonial. Aquests són també els objectius en el Pla d’acció 2015.

En aquesta línia s’emmarca el projecte al Palau Moja que s’obre a la licitació a la qual s’han presentat dues empreses. I també en aquesta línia sembla que anava el Gran espai cultural a Montjuïc amb el que s’anunciava un gran complex museístic que, avui per avui està per desenvolupar (més i més anuncis...).

En l’àmbit dels museus cal assenyalar també, el desastre que ha suposat tota la qüestió del MACBA, la dimissió del seu director i l’enterboliment al voltant d’aquesta institució. A hores d’ara, el Conseller Mascarell no ha expressat una explicació suficient sobre aquest assumpte.
  •  ·Arts escèniques: la inacció
Costa trobar actuacions importants per part del Departament en l’àmbit de les arts escèniques que siguin remarcables. A part de la reducció de les línies de suport a la creació i a la programació no hi ha actuacions de gran impacte sobre el sector. Segurament això és el més criticable, quan el sector passa per moments complicats, per la reducció de la contractació pública i per l’augment de l’IVA cultural, el Departament no ofereix una sortida a la situació.

Sí que hi ha algun programa nou destacable com Escena25 amb balanç positiu, però sense un impacte en el sistema d’arts escèniques català.

Una qüestió que sí ha provocat l’afebliment del sector, amb una singularitat en el cas de la dansa, és el greu endarreriment en el pagament de les subvencions per part del Departament.

  • ·      Pla Integral del Circ
 L’octubre de 2012 es presentava el Segon Pla Integral del Circ. Aquest Pla no ha complert les expectatives generades segons es recull en la Memòria 2014 de l’Associació de Professionals del Circ: “Hores d’ara, a tres anys del l’inici de l’aplicació del pla, no fem una valoració positiva. Amb un índex d’objectius acomplerts molt baix, desitjaríem intentar de complir el màxim dels objectius del PIC, però creiem que estem en una espècie de via morta”.
  •  ·Arts visuals: la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i el vodevil de l’Arts Santa Mónica
El març de 2012 es crea la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya una bona iniciativa per la qual s’estructuraven un seguit d’iniciatives locals i nacionals i un model de treball i finançament propi. Però naixia després del tancament de l’Espai Zer01 a Olot, i  poc temps abans del tancament de Can Xalant a Mataró. Per tant, naixia amb poca credibilitat. L’incompliment en els pagaments per part de la Generalitat ha posat en perill aquests centres, molts dels quals han patit greus reduccions del pressupost. Mentre Departament i ajuntaments al juny de 2013 diuen que refermen el seu compromís amb la xarxa, al novembre del mateix any, l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya treu un manifest sobre la situació de les arts visuals i denunciant la manca de desenvolupament de la Xarxa.

El vodevil viscut entorn al projecte de l’Arts Santa Mònica tampoc ha ajudat a aclarir els horitzons de les polítiques d’arts visuals. En aquest sentit, després de la destitució de Vicenç Altaió, i de la presentació del nou Santa Mònica es varen produir un seguit de declaracions i contradeclaracions contradictòries entre els diferents representants del Departament que mostrava la desorientació. Novament l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya treu un manifest denunciant la situació i reclamant rigor. La situació s’ha redreçat amb el nomenament d’un nou director a través d’un concurs públic, però s’ha perdut molt de temps.

Val a dir que la recent creada Plataforma de les Arts Visuals en el seu primer manifest, també denuncia la situació creada per les polítiques de retallades en relació a les arts visuals. 


------------------

Hi ha moltes més actuacions de diferents dimensions sobre les que es pot fer comentaris i valoracions. Però l'objectiu no és fer una memòria, sinó un retrat a traç gruixut de l'activitat del Departament aquests anys. I a partir d'aquí, que cadascú en tregui conclusions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada