Leon Festinger va postular la
teoria de la dissonància cognitiva, segons aquesta teoria quan tenim pensaments
contraposats o contradictoris entre ells ens produeix un malestar psicològic i
per evitar-ho posem en funcionament mecanismes per a fer-nos tornar a la
coherència i resoldre les nostres pròpies discrepàncies. Per exemple:
gastem molts diners en una tarda en un centre comercial trencant els nostres esquemes
de plans d'estalvi i això ens fa sentir malament. Per evitar aquesta situació
podem pensar "només es viu un cop" o "realment necessitava
canviar de vestuari" i retornem a la tranquil·litat. Pot ser que això expliqui la distància entre
el discurs i la pràctica al Departament de cultura? És per això que hem vist al
Conseller Mascarell anunciar grans actuacions que queden en res, o dir una cosa
i la contrària en poc temps?
Aquest és un text llarg, amb
molts links, per entretenir-s'hi una estona, però que pot ajudar a fer-nos una
idea de com ha governat CiU, i Mascarell els darrers anys.
Evidentment, aquest és un balanç crític, donat que es
realitza des d’una posició ideològica de partida en la forma d’entendre la
política cultural, molt llunyana a la dels responsables polítics actuals del
Departament.Vull ser honest en això i aclarir des d'on analitzo.
També cal dir, que el balanç és polític i que no és un atac
als professionals del Departament de Cultura sinó a les línies polítiques
dissenyades pels seus responsables.
També vull assenyalar que s'han produït bones pràctiques en aquests anys, com
l’any de les Biblioteques o l’ampliació del programa ApropaCultura, entre
d’altres actuacions. Està clar que no tot s’ha fet malament, ni de lluny, però vull
remarcar que el Departament ha estat poc actiu, amb molts anuncis i poca acció,
i que l’orientació de la poca acció ha estat cap a afavorir models que
parteixen d’una concepció mercantilista de la cultura.
1.
Introducció: LA CULTURA, SOTA ELS EFECTES D’UNA TRIPLE CRISI
La cultura ha patit aquests darrers anys una triple
crisi: en primer lloc, la crisi econòmica i els seus efectes; en segon lloc, la
crisi que ha provocat les polítiques de la dreta a nivell estatal i a
Catalunya; i en tercer lloc, la provocada per la caducitat dels formats dels
productes culturals derivat de l’extensió de la digitalització de continguts i
els nous models de consum.
Pel que fa a la crisi econòmica cal assenyalar que en un
país com Catalunya, on els nivells d’accés a la cultura ja eren inferiors a les
mitjanes europees, la desigualtat d’accés a la cultura ha crescut. Algunes
dades al respecte:
- S’ha
produït una reducció de la despesa de les llars catalanes en oci i cultura, un
32% menys del 2007 al 2013.
- Aproximadament
la meitat dels enquestats a l’Òmnibus de la Generalitat de
Catalunya, Onades I - II, 2014, en concret un 56,5 %, ha reduït la despesa en
productes i serveis culturals
-
El cinema
ha passat de 22’6 milions d’espectadors el 2009 a 16,3 milions el 2013 (hi ha
afectació clara de digitalització)
- La
recaptació en arts escèniques ha passat de 68,2 milions el 2009 a 54,9 2013 (no
s’ha perdut tant públic com facturació, dificultant la sostenibilitat de produccions
i sales )
-
Segons la SGAE s’ha passat de 5,3
milions d’espectadors a concerts de música popular l’any 2010 a 4,1 el 2013
Aquesta situació, on es barregen efectes de la crisi i
altres aspectes vinculats a nous models de consum cultural, enlloc de ser
compensada per actuacions de les administracions, s’ha accentuat per les
decisions polítiques com ara:
- L’augment
de l’IVA cultural, que ha enfonsat empreses culturals i dificultat encara més
l’accés de la cultura a la ciutadania.
- La reforma
laboral que ha ajudat a precaritzar encara més un sector de la cultura que ja
partia d’una situació de major precarietat en relació a altres sectors.
-
La
reducció dràstica dels pressupostos públics en cultura a Catalunya, en tots els
nivells de govern. De 2010 a 2015 reducció d’un 36% pressupost del Departament
-
La
reducció de la despesa pública en cultura, comptant totes les administracions
s’ha reduït un 34,3% de 2010 a 2013
Altres
factors a tenir en compte en aquest context:
- La
reducció del patrocini i el mecenatge a les iniciatives culturals (sense una
llei que els promogui)
-
La
desaparició de bona part de les obres socials d’entitats financeres. Segons el
CoNCA la desaparició
de les caixes d’estalvis ha significat
una reducció del 50% del finançament procedent d’aquestes entitats per a
projectes culturals.
La
reducció de demanda, el context de crisi, les dificultats de la industria per
adaptar-se al nou context i la inacció política, dibuixen avui un sector
cultural amb molta menys musculatura de la que tenia (dades de les estadístiques
culturals de la Generalitat):
-
El Valor
afegit brut de les indústries de la cultura i de la creació a Catalunya s’ha
reduït un 30,5% de 2008 a 2012
-
S’ha
passat de 132.000 treballadors en cultura a Catalunya el 2008 a 103.332 el 2012
- El sector
editorial ha passat de 5.389 treballadors 2010 a 4.151 el 2013 i de 83 empreses
editorials el 2010 a 67 el 2013
-
S’ha passat
de les 185 galeries d’art que hi havia el 2008 a 144 el 2013
-
L’any 2010
hi havia 208 companyies d’arts escèniques, l’any 2013, 166.
- De 96
llargmetratges produïts o coproduïts per productores catalanes el 2010 s’ha
passat a 74 el 2013
-
De 839.383
sessions cinema el 2008 a 770.206 el 2013
Però
més enllà de la industria, la situació dels treballadors de la cultura s’ha
precaritzat encara més. Segons una enquesta
realitzada pel CoNCA, al llarg del tercer trimestre de l’any 2013, que va
ser completada per 1.164 artistes, creadors i professionals del món de la
cultura i de les arts, només un 39% dels creadors,
artistes i treballadors d’oficis connexos declaren viure exclusivament de la
seva activitat cultural, mentre que la resta han de compaginar-la amb altres
activitats laborals, majoritàriament en l’ensenyament. A més, només la meitat
dels treballadors culturals amb dedicació exclusiva tenen uns ingressos bruts
anuals superiors als 12.000 euros i només el 13% en percep més de 25.000 bruts
anuals.
La
cultura, que ja encarava la crisi en una posició de debilitat, ha patit una
situació d’emergència en els últims anys, i enlloc de trobar a l’administració
del seu costat, l’ha trobat al davant, dificultant encara més el
desenvolupament de tres eixos que defenso que són fonamentals:
1. La garantia
d’accés a la cultura: menys oferta, menys accessible i menys programes específics
per a fomentar l’accés a la cultura
2. La creativitat:
la creativitat no es perd, el que es perd són els circuits i les iniciatives
públiques i privades que donen recorregut a la creativitat.
3. Un model de
governança cultural participatiu. La crisi ha desarticulat en bona mesura
al sector i les decisions polítiques han jugat en contra a la seva articulació.
Avui tenim un sector cultural més segmentat i més enfrontat amb
l’administració.
- Balanç de l’acció del govern de CIU: NO ES POT VENDRE FUM SEMPRE
Si hi ha algun concepte que pot descriure el govern de
CiU en l’àmbit de la cultura aquest és el de la dissonància cognitiva: mentre per una banda el conseller ofereix
grans discursos sobre la importància i centralitat de la cultura, l’acció de
govern apunta cap al contrari.
Un repàs als anuncis i actuacions del govern d’aquests
anys ens porta a poder-ho afirmar:
- El pressupost de cultura ha estat dels més damnificats per les retallades de CiU. Els primers pressupostos de CiU plantejaven les retallades com a inevitables, però eren percentualment més importants en cultura que en altres àrees. Així, l’evolució pressupost destinat a cultura de la Generalitat (milions d’euros) mostra la importància que s’ha donat a la política cultural els darrers anys:
2010
|
2011
|
2012
|
2013
|
2014
|
2015
|
378.16
|
325.98
|
283.32
|
241.73
|
225.7
|
241.7
|
Al costat d’aquesta realitat es detecta un cert cofoisme
del Conseller en la presentació dels pressupostos de 2014, en els que s’anuncia
un increment del 4% que no és cert (aquí)
i en la presentació dels pressupostos de 2015 (aquí)
on també s’anuncien augments, que si s’analitzen, pràcticament equivalen
exclusivament a la recuperació de la paga als treballadors públics.
- Les lleis òmnibus. Per començar, el Conseller inicia la seva segona etapa (ara amb govern de CiU) enfrontat al sector i incomplint promeses:
Cal recordar que les primeres lleis
òmnibus del govern de CiU, van suposar un gran rebuig per part del
sector de la cultura i la dimissió de tots els membres del CoNCA excepte d’una
component. Amb aquestes lleis :
o
Es redueix
el paper del CoNCA i de la
Institució de les Lletres Catalanes
o
L’ICIC es
transforma en l’ICEC i es produeix una assimilació entre creació i activitat
econòmica
La gran queixa
del sector en aquell moment és que el Conseller tira pel dret i es desdiu
de les seves pròpies declaracions i de les converses mantingudes amb el sector.
- Les lleis d’acompanyament del pressupost: la clàusula de les subvencions.
En les lleis d’acompanyament dels pressupostos (Llei
2/2014, del 27 de gener, de mesures fiscals, administratives, financeres i del
sector públic) s’han incorporat mesures que han afectat al sector. És remarcable
el fet que obliguen a un canvi en les convocatòries de subvencions on
s’introdueix la clàusula “es pot reduir de forma parcial o total la quantia de
la subvenció, abans que no es dicti la resolució definitiva, com a conseqüència
de les restriccions que derivin del compliment dels objectius d’estabilitat
pressupostària i sostenibilitat financera.”
Aquest fet suposa una gran inseguretat en els projectes
culturals que depenen de la subvenció per al seu finançament. Això provoca
rebuig per part
del sector.
- L’Acord Nacional per la Cultura. Des de la primera legislatura, el Conseller anuncia la necessitat d’assolir un Acord Nacional per la cultura. De fet, al final d’aquella legislatura, sense disposar d’acord i aprovació per part dels grups anuncia precipitadament que ja hi ha acord. Evidentment, no era cert i en el seu segon mandat anuncia nous treballs per assolir l’acord. Per tant, hi ha hagut dos intents i s’han destinat recursos a aquesta frustrada idea. De fet, com s’ha demostrat, es fa difícil que un govern que retalla a la cultura pugui assolir aquest marc de consens del qual ha exclòs al propi sector.
- Els Plans Estratègics inicialment es van vendre com el gran instrument per a les polítiques de caire sectorial. S’han vinculat i desvinculat de l’Acord Nacional segons ha convingut. En el primer mandat es va anunciar l’elaboració del Pla Estratègic de la Cultura 2011- 2021. Tampoc s’ha desenvolupat com estava previst. És cert que es van iniciar els treballs i uns debats en el que es va anomenar reflexions crítiques, però finalment allò ha quedat en molts pocs avenços. Existeixen alguns plans sectorials, però que tampoc han satisfet als sectors.
- Pla de Mesures Urgents. En la primera compareixença a la Comissió de Cultura de la segona legislatura amb govern de CiU el Conseller Mascarell anuncia un Pla de Mesures Urgents per fer front a la situació en que es troba el sector de la cultura derivat de la crisi econòmica. No era un pla, era novament un anunci sense una planificació veritable i avaluable. No se n’ha sabut res més. Més fum.
- El repartiment de cartes entre Ajuntament – Generalitat
Una altra dinàmica que ha caracteritzat l’acció de govern
és que davant la manca de recursos, ha existit una mena de repartiment de
responsabilitats i finançament amb l’Ajuntament de Barcelona. D’aquesta forma,
l’Ajuntament ha assolit més pes en projectes de caràcter nacional. Aquest fet
no és negatiu en si mateix, però permet comprovar com mentre es parla de la
construcció d’estructures d’estat, la principal administració pública de tot el
país s’enretira d’assegurar la dimensió nacional de bona part dels grans
projectes.
L’acord entre Mascarell
i Ciurana es ven com una reacció a la manca de recursos provinents del
Ministerio de Cultura, però si bé això és cert, la lectura política que cal fer
és que també hi ha una reducció de les aportacions de la Generalitat i és
l’Ajuntament que les assumeix.
L’adequació dels Consorcis a la LRSAL, que provoca la
necessitat de definir una dependència orgànica d’aquests, ens porta a un
increment de pes de la dimensió local en relació a la nacional:
En la mateixa línia del repartiment de papers o de paper
substitutiu de l’Ajuntament en relació a la Generalitat es pot
interpretar la Incorporació
de l’Ajuntament a l’Institut Ramon Llull
- · La participació
El govern que deixa el CoNCA en la seva mínima expressió
és el mateix que després anuncia amb orgull la creació de nous organismes de
participació buits de contingut i amb cap capacitat de decisió.
A pocs mesos d’acabar el mandat, el Departament crea dos
organismes de participació, que amb prou feines tenen temps de constituir-se.
Al febrer de 2015 el
Departament constitueix el Consell de l'Associacionisme que pren el relleu de l’antic Consell de la Cultura Popular i
Tradicional i té com a objectiu elaborar estudis, informes i dictàmens sobre
els seus àmbits, dins la seva tasca de prestar assessorament tècnic al
Departament pel que fa al foment i la protecció de la cultura popular i
tradicional i de l'associacionisme cultural.
L’altre consell és el Consell
social de la cultura creat al novembre de 2014 i constituït
al març del 2015. També un gran anunci d’un consell de caràcter consultiu amb
objectius molt poc definits.
- Finançament de la cultura: el Departament i més enllà del Departament
Segons el CoNCA en l’informe
de 2014 el retard en el pagament de les ajudes públiques ha afeblit el sector:
al juliol de 2014 restava pendent de pagar el 50% de les subvencions concedides
l’any 2013, una situació que s’agreuja pel conseqüent retard en el pagament de les que s’han concedit l’any 2014. Les mesures
preses amb préstecs d’entitats financeres no ha estat eficaç.
I.. com que aquí no hi ha diners... anuncien que
arribaran d’Europa, o dels privats...
Un gran anunci de Mascarell: amb el programa Europa
Creativa Catalunya pot obtenir 34
milions d’euros. Aquesta barreja que fa Mascarell dels seus serveis i
recursos i de la gran promesa de l’arribada de molts milions d’Europa és
propaganda. És cert que el programa és una oportunitat, però no es pot vendre
com una pluja de milions com va fer el Conseller. Encara no hi ha un balanç de
en què han quedat aquells 34 milions.
Un altre gran anunci dels de Mascarell fou la creació del
la Fundació
Catalunya Cultura una fundació constituïda a l’octubre de 2014 i de la
qual encara no se’n pot fer un balanç d’actuació. El que sí s’ha conegut és
que ha posat en marxa la Llotja
de projectes una idea de Mascarell de l’any 2013 que ara es recupera. La
col·laboració públic-privat s’ha d’entendre com a quelcom positiu, però cal
apuntar un risc: que es tendeixi a prioritzar el criteri privat davant del
públic.
Si
bé en termes generals de política cultural el Conseller Mascarell ens ha
acostumat als grans anuncis i a la frustració de les expectatives en les
polítiques sectorials es pot fer un balanç similar (per aprofundir és
recomanable la lectura de l’Estat
de la Cultura i de les Arts 2014 del CoNCA). Els anuncis de les grans
accions i estratègies del govern, una darrera l’altra, s’han anat incomplint.
Això és vendre fum:
- El cinema: les grans promeses que no acaben d’arribar.
En l’àmbit de l’audiovisual, des d’un punt de vista
legislatiu, hi ha dos grans fronts que han centrat el debat els últims anys: la
llei del cinema i la taxa a les operadores de telefonia mòbil i Internet per a
finançar-lo.
Sobre la llei
del cinema tres consideracions prèvies: en primer lloc, va nàixer
centrada en l’article 18, que feia referència a la presència del català, en
segon lloc, tot i que va ser àmpliament recolzada eren evidents les dificultats
per al seu desenvolupament, i finalment, tot allò que anava més enllà de
l’article 18 no s’ha desenvolupat.
El Conseller inicia mandat dient que cal repensar la llei
i per això al setembre de 2011 anuncia un acord
amb empresaris del cinema per
incrementar la presència del català a les sales. Al cap d’un any presenta uns resultats
especificant que s’han multiplicat per sis els espectadors de cinema en
català, però cal anar a la lletra petita per veure que la quota de cinema
doblat en català es queda en un 3,41%, molt lluny del 50% que marca com a
horitzó la llei.
Al juny
del 2012 Mascarell torna a parlar de l’adaptació de la Llei del cinema però no és
fins l’abril de 2014 que el govern
aprova el projecte de llei de modificació de la llei del cinema que a hores
d’ara encara està en debat al Parlament.
Però si alguna acció ha generat expectativa és l’anunci
del govern, el 24 de gener de 2014, després de mesos treballant amb el sector,
de promoure un
impost a operadores de telefonia mòbil (una idea que prové de PROA, però
que el govern s’ha afanyat a explicar que és pròpia). Sembla que en aquest tema
el Conseller troba un gran marc publicitari i predica les bonances sempre
que pot. L’aprovació
del projecte llei i l’inici
tramitació arriben al juliol de 2014, generant grans expectatives, tot i
que des de les operadores i des de l’Etat ja arriben notícies de possibles
impugnacions. L’aprovació
al Parlament es produeix al novembre del 2014 i en poc temps l’Estat
reacciona. Això dóna peu a un comunicat
del govern, que després d’haver deixat la partida pressupostària de suport a la
producció en mínims històrics, apareix com el gran defensor del sector.
S’inicia llavors un procés
de negociació amb tots els implicats, i es convoquen reunions
amb els grups parlamentaris. Finalment s’ha aprovat el decret
final que regula la taxa, i l’escenari obert encara és incert.
- El Pla Nacional de Lectura i biblioteques
Al desembre de 2012 el Conseller Mascarell anuncia el Pla
Nacional de Lectura (2012-2016) amb l’objectiu d’arribar a mitjanes d’hàbit
lector assimilables a la mitjana europea. Tot i que no ha finalitzat, no s’ha
sabut massa cosa més d’aquest instrument. Hagués estat interessant obtenir un
balanç anual o biennal de com avancen cadascun dels objectius proposats. Sense
indicadors de seguiment els plans queden
en grans anuncis.
També pel que fa a la lectura, cal dir que les
biblioteques han seguit fent una feina ingent, i s’han obert noves
infraestructures arreu del país, a ritme inferior però constant. També s’ha
elaborat un nou
mapa de lectura pública que actualitza l’anterior però que incorpora un
element nou: a partir d’ara es consideren com adequades les biblioteques que
tenen com a mínim un 50% de la superfície aconsellable en la seva tipologia,
fet que provoca que moltes biblioteques que fins ara es consideraven no
adequades passin a ser-ho per un canvi de criteri.
- Política patrimonial del Pla de Museus a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Al març de 2012 s’anuncia un important Pla
de Museus que estructuraria el sistema museístic català. L’intent de posar
ordre i construir un sistema semblava interressant, però es va quedar en això.
El Pla de Museus va néixer sense pressupost i, per tant, sense capacitat per a
fer-se efectiu. Allò que podia ser un bon plantejament va quedar en una nova
declaració d’intencions.
Però si en alguna cosa s’ha centrat la política
patrimonial dels últims anys ha estat en la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni cultural. El juny del 2013 el Govern
aprova els estatuts de l’agència del patrimoni cultural i al març de 2014
entra en funcionament. Aquest ha estat el gran instrument de la política
patrimonial i el que ha marcat la seva orientació és: més diners i més visites.
En el seu balanç
del 2014 allò que es destaca és precisament les xifres de visitants i les
dades econòmiques, amb una tendència clara a la mercantilització de la política
patrimonial. Aquests són també els objectius en el Pla
d’acció 2015.
En aquesta línia s’emmarca el projecte
al Palau Moja que s’obre a la licitació a la qual s’han presentat dues
empreses. I també en aquesta línia sembla que anava el Gran
espai cultural a Montjuïc amb el que s’anunciava un gran complex museístic
que, avui per avui està per desenvolupar (més i més anuncis...).
En l’àmbit dels museus cal assenyalar també, el desastre
que ha suposat tota la qüestió del MACBA, la dimissió del seu director i
l’enterboliment al voltant d’aquesta institució. A hores d’ara, el Conseller
Mascarell no ha expressat una explicació suficient sobre aquest assumpte.
- ·Arts escèniques: la inacció
Costa trobar actuacions importants per part del
Departament en l’àmbit de les arts escèniques que siguin remarcables. A part de
la reducció de les línies de suport a la creació i a la programació no hi ha
actuacions de gran impacte sobre el sector. Segurament això és el més
criticable, quan el sector passa per moments complicats, per la reducció de la
contractació pública i per l’augment de l’IVA cultural, el Departament no
ofereix una sortida a la situació.
Sí que hi ha algun programa nou destacable com Escena25
amb balanç positiu, però sense un impacte en el sistema d’arts escèniques
català.
Una qüestió que sí ha provocat l’afebliment del sector,
amb una singularitat en el cas de la dansa, és el greu endarreriment en el
pagament de les subvencions per part del Departament.
- · Pla Integral del Circ
L’octubre de 2012 es presentava el Segon
Pla Integral del Circ. Aquest Pla no ha complert les expectatives generades
segons es recull en la Memòria
2014 de l’Associació de Professionals del Circ: “Hores d’ara, a tres anys
del l’inici de l’aplicació del pla, no fem una valoració positiva. Amb un
índex d’objectius acomplerts molt baix, desitjaríem intentar de complir el
màxim dels objectius del PIC, però creiem que estem en una espècie de via
morta”.
- ·Arts visuals: la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya i el vodevil de l’Arts Santa Mónica
El març de 2012 es crea la Xarxa
de centres d’Arts Visuals de Catalunya una bona iniciativa per la qual
s’estructuraven un seguit d’iniciatives locals i nacionals i un model de
treball i finançament propi. Però naixia després del tancament de l’Espai
Zer01 a Olot, i poc temps abans del
tancament de Can Xalant a Mataró. Per tant, naixia amb poca credibilitat.
L’incompliment en els pagaments per part de la Generalitat ha posat
en perill aquests centres, molts dels quals han patit greus reduccions del
pressupost. Mentre Departament i ajuntaments al juny de 2013 diuen que refermen
el seu compromís amb la xarxa, al novembre del mateix any, l’Associació de
Crítics d’Art de Catalunya treu un manifest sobre la
situació de les arts visuals i denunciant la manca de desenvolupament de la Xarxa.
El vodevil viscut entorn al projecte de l’Arts Santa Mònica tampoc ha ajudat a
aclarir els horitzons de les polítiques d’arts visuals. En aquest sentit,
després de la destitució de Vicenç Altaió, i de la presentació
del nou Santa Mònica es varen produir un seguit de declaracions i
contradeclaracions contradictòries entre els diferents representants del
Departament que mostrava la desorientació. Novament l’Associació de Crítics
d’Art de Catalunya treu un manifest
denunciant la situació i reclamant rigor. La situació s’ha redreçat amb el
nomenament d’un nou
director a través d’un concurs públic, però s’ha perdut molt de temps.
Val a dir que la recent creada Plataforma de les Arts
Visuals en el seu primer manifest,
també denuncia la situació creada per les polítiques de retallades en relació a
les arts visuals.
------------------
Hi ha moltes més actuacions de diferents dimensions sobre les que es pot fer comentaris i valoracions. Però l'objectiu no és fer una memòria, sinó un retrat a traç gruixut de l'activitat del Departament aquests anys. I a partir d'aquí, que cadascú en tregui conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada