El sector del teatre, misèria i grandesa

Ahir vaig poder assistir a un interessant debat sobre la situació del sector del teatre a Catalunya. Es tractava d'un acte organitzat per la revista Entreacte de l'Associació d'Actors i directors Professionals de Catalunya dins el cicle Accions Entreacte i va comptar amb una interessant Taula Rodona formada per Estel Solé, Ivan Morales, Arnau Marín, Pep Cruz i Mingo Ràfols. També va comptar amb una nodrida Fila Zero amb participants que aportaven diferents perspectives.

El debat va girar sobre la situació del sector, la precarietat laboral, les dificultats de que els projectes siguin sostenibles econòmicament, la poca implicació de les administracions... tot plegat plantejant un panorama de dificultats en el que com a contrapès apareixen propostes innovadores que es van fent lloc en un sector que sap que necessita reinventar-se en un moment de canvi profund de paradigma tant en les polítiques públiques com en els formats de les propostes culturals.

La meva sensació al escoltar les diferents aportacions estava entre la misèria i la grandesa. La misèria és material: la caiguda en picat dels recursos públics, afegit a mesures com l'IVA del 21%, la caiguda del públic assistent a teatre... tot plegat fa que el sector, en termes econòmics, s'hagi aprimat molt, massa. Però al costat de la misèria la grandesa d'un sector, d'unes persones, que no es rendeixen i que lluiten per seguir treballant, sigui en les condicions que sigui, per fer un teatre de qualitat, per aportar amb les seves obres llums, mirades, reflexions i innovacions sobre la realitat que ens envolta. Persones que són conscients que ara són elles les que tenen el relleu de la llarga tradició històrica teatral catalana i, per tant, tenen la responsabilitat de portar el relleu fins a les generacions futures.

Interessant debat en el que vaig trobar a faltar, segurament per manca de temps, un major aprofundiment en una idea: la situació d'emergència del sector és un problema per al país. Què vull dir? doncs que els primers damnificats per les retallades en cultura són els que treballen en els sectors, però la gravetat de les polítiques culturals actuals, del Departament i molts ajuntaments, està en que s'està privant a la població d'un accés igualitari a la cultura. S'estan generant desigualtats culturals, ja que s'ha renunciat a fer de la cultura un dret garantit per a tothom.

La finalitat de les polítiques culturals, al meu entendre, no és que els sectors siguin més o menys potents, és que la ciutadania accedeixi i desenvolupi la seva capacitat creativa, crítica i reflexiva. La major musculatura del sector ha de venir d'una major centralitat de les polítiques culturals. És a dir, apostar per una ciutadania que sigui motor de desenvolupament cultural. Penso que aquesta és la fórmula perquè també el sector creixi, que sigui la ciutadania la que empeny al sector.

No em refereixo a que al sector no se l'hagi de recolzar, són els que governen ara els que ho fan així, em refereixo a que cal aprendre de temps passats, que el recolzament als sectors, com hem vist no ens fa per si sol madurs com a país, no ens fa més cultes. Les polítiques de suport al sector han d'anar acompanyades en paral·lel de polítiques d'accés, de proximitat, alimentant-se de forma retroactiva les unes a les altres.

Algú pot dir que el debat d'ahir era endogàmic, jo mateix vaig arribar en un primer moment a aquesta conclusió, però reflexionant penso que no es tracta d'endogàmies. Es tracta que com a país, com a societat, no hem aconseguit tots plegats fer reflexions de caràcter més integral. Que la dinàmica ha estat aquesta i que segurament cal que sectors, administracions, responsables polítics, etc. aprenem del passat per fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el futur.